Porque es de cajón que si uno lanza una decretazo de este tipo, que no está diseñado de hoy para mañana, aunque así se haya comunicado, ha de tener previsto otro que regule la política de precios de todos los sectores. Pero Evo Morales prácticamente duplicó el precio de los combustibles, que había estado congelado durante siete años, y se quedó tan ancho. Prometió subir el salario de los funcionarios un 20% y obligar a los comerciantes a subir el sueldo a sus trabajadores. Igual el Presidente no sabía que Don Teodoro no puede pagarle más a su empleado si no incrementa las ventas de su tiendita de víveres, y que esto va a ser difícil si los precios suben. Igual el Presi tampoco sabía que más de un 70% de los bolivianos no tiene una fuente estable de ingresos, y  que este decreto de las narices estaba destinado a matarlos de hambre.

En la práctica, empezó a escasear el pan nuestro de cada día, pues el incremento de la materia prima hizo poco rentable su elaboración. Comenzaron las manifestaciones de los diferentes sectores sociales, y las empresas de transporte privadas hicieron el agosto en diciembre duplicando el precio del pasaje. Y al boliviano no le quedó otra opción que elegir entre viajar o comer. Y este dilema, planteado en época navideña, cuando se concentra el mayor ajetreo en el país, tiene tela, pero no perdón. Las tiendas se convirtieron en subastas: lo que aquí vale 15, allí vale 30, y más allá 75. ¿Por qué? Pues por el gasolinazo…

El día 31 de enero, a las 22 horas, el Presidente de Bolivia anunció que abolía el dichoso decretazo porque entendía que “gobernar es escuchar al pueblo” y que los ciudadanos no estaban preparados para este tipo de medidas. Pero advertía que el Gobierno no va a poder subvencionar el precio del combustible más de 5 o 10 años. Ahí queda esa amenaza velada. Pero al boliviano medio eso le da igual, ya es mucho lidiar con el día a día, luego Dios proveerá…

Muchos hijos de familias indígenas cantan en las calles de La Paz esperando recibir alguna limosna, sobretodo en Navidad. Este grupo de niños intenta atraer donativos cerca de la Iglesia de San Francisco, en el corazón de la capital boliviana.

Es entrañable escuchar sus vocecitas agudas pautando brincos, balanceos y desparpajo. Pero entrada la noche, en muchos lugares de la ciudad aún se pueden ver niños bailando sin alma y con hastío- como esas bailarinas de los joyeros antiguos-, mendigando algunas monedas y convertidos en artistas a la fuerza…

Las únicas playas de Bolivia se desplegan a 4.000 metros de altura, a orillas del Lago Titicaca. Entre sus aguas emerge la Isla del Sol, cuna, dicen, de la divinidad más venerada por la cultura inca. 

Recorremos la isla de sur a norte, descubriendo aldeas originarias, caminos construidos por culturas prehispánicas y pueblos quechuas que acogen al turista con una mezcla de curiosidad y oportunismo. El retorno al punto de partida lo hacemos entre templos de piedra y otros monumentos de culto al Sol, con un pie en el sendero y el otro en el pasado.

Cualquier paseo por el casco colonial de Cuenca, en Ecuador, es un deleite para los sentidos. Al llegar a la histórica plaza del Vado nos encontramos una feria gastronómica donde se ofrecen algunos de los platos típicos del sur del país. El acto lo redondea un grupo de universitarios que nos obsequia con una exhibición del folclore regional.

El Oriente ecuatoriano es vida en mayúsculas. Cualquier rincón es el mejor del mundo para perderse, como éste, las cascadas de Latas, en Misahualli…

Viatgem en autobús entre les ciutats de la selva i a un costat o altre de l’asfalt, la panoràmica de la jungla apareix acompanyada de quilòmetres de tubs rovellats que segueixen el mateix traçat de la via. A vegades n’és un, a vegades dos, i en alguns trams fins a vuit o deu canonades d’oleoducte s’obren camí per sota de les cases, per davant dels boscos, o per damunt dels rius.

Rutes senceres s’han obert en pocs anys a través de la selva per permetre el pas cap als pous de petroli en explotació. Pel camí, centenars de comunitats indígenes s’han vist desplaçades del seu hàbitat natural cap a llocs més aïllats. Entre elles, la waorani, que ha aconseguit preservar 7.000 quilòmetres quadrats de selva equatoriana com a reserva natural i inaccessible on viure sense l’amenaça dels intrusos, com ho han fet durant tants segles. Tot i això les entrades furtives al seu territori s’han produït en algunes ocasions i han comportat enfrontaments molt violents. On hi havia els seus antics poblats s’hi han establert assentaments o petits pobles de treballadors del petroli, comerciants i transportistes que viuen de l’or negre. Pel carrer principal el trànsit no s’atura: camions cisterna, tràilers carregats de maquinària i pick-ups conduïdes per senyors encorbatats passen cap un costat o altre i fan difícil creuar el carrer.

Als afores, les altes torres metàl·liques assenyalen els taladros o pous d’extracció. Només cal acostar-s’hi una mica per veure des de lluny les xemeneies que passen el dia flamejant, com si fossin encenedors gegants aquí i allà, sempre encesos. Els conductes d’acer que surten fora de l’estació i s’encaminen cap a la jungla adopten usos surrealistes. Passen per algunes cases a l’alçada de la porta d’entrada i s’aprofiten com a balcó o com a estenedor, d’altres tenen els tubs a davant de l’escala i els han de fer servir com un esglaó més, o també hi ha famílies que han aprofitat les canonades en desús per fer-ne la tanca exterior de la casa o un banc per seure.

Les noves vies de comunicació han aportat comoditats, riquesa i llocs de treball en una regió salvatge i aïllada, però també hi han deixat uns greuges ambientals que s’hauran de pagar cars en el futur. Quan arribi el dia en què desapareguin els camions, els tubs i els pous, s’esgotin els llocs de treball actuals, i la riquesa de les petroleres abandoni la regió, en quedaran milers d’hectàrees devastades i ecosistemes contaminats que potser mai més es podran recuperar.

Algunos alumnos de la comunidad de Ponce nos obsequian con este baile tradicional kichwa en una de las actividades de nuestra despedida en la escuela la comunidad.

A fora, el sol ja escalfa des de fa estona però tot segueix glaçat: la infinitat de sorra, una taula de fusta, o els quatre arbustos que intenten créixer sense èxit. L’única aixeta d’aigua corrent és en un safareig a davant de casa i ja sé el que m’hi espera: l’aigua que en raja no ha arribat a congelar-se però no n’hi falta gaire… Només de tocar-la em queden les mans petrificades! Els músculs de la cara es contrauen de dolor quan me’ls mullo i no responen fins ben bé al cap d’un minut.

Torno a dins i no sóc capaç de posar-me la roba, de tant freda com està. Serà millor que la pengi en una branca perquè el sol l’escalfi una mica, abans de canviar-me!

Mentrestant, torro el pa mig sec en una paella i preparo l’esmorzar: pa amb mantega i melmelada, com cada dia. Amb alguna cosa a la panxa i recuperat del xoc després de sortir del sac de dormir, ja puc anar cap a l’escola.

Avui abans del pati els més petits tenen classe d’informàtica. Llàstima que la pluja fina del matí ha tornat a deixar les comunitats sense electricitat i no podrem encendre els ordinadors. La classe s’haurà de fer a la pissarra…

A l’hora del pati tothom fa cua per l’esmorzar que dóna l’escola: una tassa de colada de blat de moro (feta amb el cereal xafat i bullit) i un paquet amb tres galetes. Aquesta beguda tan densa i calenta sempre em capgira l’estómac fins l’hora de dinar!

A les onze m’esperen a l’escola d’una altra comunitat. Només és mitja horeta a peu, per un camí que s’enfila muntanya amunt pitjor que si fos una escala! Quan ja no puc més, m’assec una mica a contemplar la vall i a recuperar l’alè… Cada vegada que m’aturo en aquest lloc em poso a pensar en el que estic fent en un cul de món com aquest, on el clima i la vida són tan extrems… Però de seguida obro els ulls i m’adono dels paisatges i les persones tan admirables amb qui estic compartint aquests mesos.

Torno a l’hora de dinar i la boira m’empaita per tot el camí de baixada, envaint la vall sencera al ritme dels meus passos. Dino de pressa i sortim amb la Maria cap als afores de la comunitat, per agafar l’únic autobús que passa en tot el dia. Mitja horeta més enllà entre corbes i penya-segats arribem a Quilotoa Pamba, una comunitat que no té escola, on ens esperen quinze o vint nens per jugar i fer classe fins les sis de la tarda.

La tornada a peu comença a entrada de fosc, i la visió és digna de pel·lícula de terror. Una boira tan espessa que quasi es pot tocar no ens deixa veure ni dos metres de camí a davant nostre. Els arbres i els precipicis es retallen enterbolits entre la foscor i a vegades sembla que perdem la direcció correcta. Cap farola ni la llum de cap casa ens fa de guia durant una hora i mitja de camí, ja que des del matí ha desaparegut l’electricitat de mitja comarca. Una tempesta de llamps i trons ha aparegut en fer-se fosc i empitjora encara més aquesta passejada de malson. De tant en tant, els lladrucs d’algun gos protector ens indiquen que som a prop d’una casa, i quan hi passem per davant se’ns acosten i ens grunyen a darrera dels peus sense gaire ganes de jugar…

Per fi arribem a la comunitat de Ponce, i a la casa on vivim, cansats de caminar i amb els músculs garratibats de la tensió acumulada durant el camí. Fa gairebé una hora que és negra nit i només tenim esma per sopar alguna cosa i regalar-nos un bon descans fins l’endemà.

Però quan surto a omplir l’olla d’aigua per fer una sopa, de l’aixeta no en raja ni una gota. Com cada vegada que hi ha tempesta, s’ha espatllat la bomba que duu l’aigua fins la comunitat i seguirà així almenys deu dies, fins que algú vingui a arreglar-la. Demà tocarà pujar a omplir un parell garrafes en un dipòsit que hi ha a mitja muntanya…

Torno l’olla al seu lloc, mengem unes galetes i alguna fruita, i ens amaguem a dins del sac de dormir desitjant que aquesta nit no faci tant fred com la passada. Què hi farem! Demà serà un altre dia…

Parece dibujado por un bebé. Los trazos irregulares, redondos e indecisos del volcán Quilotoa, de 4000 metros de altura, encierran una laguna a veces verde, a veces azul, con sabor a sal y azufre. Quilotoa es como dos manos color café formando un cuenco, custodiando un espejismo. Asiento tribuna para un atardecer espectacular.

Dicen que no tiene fondo, que lo habita un familiar del lagarto de Banyoles, que bañarse en sus aguas cura todos los males, los que hay y los que vendrán… Y yo digo: recorrerlo es como subrayar su cráter a cada paso,  intimar con el abismo; con vistas, a la laguna y al páramo andino, y con cuestas que te dejan sin aliento. Quilotoa…ES. ¡Y que nunca deje de SER!